Dia de reflexió.

J.S. Bach- Johannes-Passion - Von den Stricken meiner Sünden



This aria from J. S. Bach's St. John Passion BWV 245 - "Von den Stricken meiner Sünden" ("From the bonds of my sins") - features boy alto Christian Immler, soloist from Tölzer Knabenchor, and oboe soloists.

alto soloist: Christian Immler
Oboe I/II, Continuo
instrumental ensemble: Concentus Musicus Wien
conductor: Nikolaus Harnoncourt
Tölzer Knabenchor director: Gerhard Schmidt-Gaden
Dom in Graz, Austria, ORF, 1985

Von den Stricken meiner Sünden
Mich zu entbinden,
Wird mein Heil gebunden.
Mich von allen Lasterbeulen
Völlig zu heilen,
Läßt er sich verwunden.

Els perquès d'una victòria de CiU; imatges i retalls.

Benvolgut Quico i audiència blocaire:

queden tres dies per la cita amb les urnes. Les previsions assenyalen la federació de CiU com a probable guanyadora -i de ser així, ja en comptarien vuit de consecutives- d'unes eleccions marcades pel trist desenllaç del tripartit, una fórmula de govern que havia de fer oblidar el progrés del pujolisme i portar a Catalunya, segons dèien, molt més endevant. Fent memòria, la evidència del desgovern i la lamentable imatge que s'ha donat des de les més altes representacions del país, em porta a reclamar el retorn de CiU al govern, extrem que espero es confirmi per Tots Sants i situació que bé s'han guanyat uns -tripartit- i altres - CiU, a l'oposició. Sí, ha de guanyar CiU i el vot lliure del conjunt del poble de Catalunya bé faria a corroborar-ho. Veiem-ho exposat en imatges i retalls.



Josu Jon Imaz, Anxo Quintana, Duran i Lleida i Artur Mas; nacionalismes d'esquerra i de dreta, però nacionalisme unit en el camí cap a la més gran sobirania possible pels seus països. Perquè les eleccions mereix guanyar-les qui veu les coses amb previsió, qui actua amb fermesa davant el progrés de la seva terra. I no aquell que, en el sentit més funcionarial de la pròpia existència, veu la Generalitat com una Diputació ampliada, com una eina més al servei de l'Estat del seu PSOE.

___________________________________________________________

Josep-Lluís Carod-Rovira es veu capacitat per ser escollit President de la Generalitat.

Carod-Rovira és un bon idealista, però un mal polític. I és que el primer no fa necessariament el segón. Per voler aspirar a la presidència de Catalunya s'ha de ser un polític responsable, líder i pausat- com era Pujol, per exemple. El candidat d'ERC ha demostrat tenir moltes virtuts però d'entre les quals no s'hi pot trobar, de cap de les maneres!, alguna de les tres esmentades.

____________________________________________________________
´
ICV ha demostrat dues coses en el seu pas pel Govern: la absoluta submissió a les decisions -que no opinions- del PSC i la voluntat d'imposar un neo-eocologisme passat de voltes que més que afavorir el medi ambient, esvaeix qualsevol possibilitat de dotar al país d'infraestructures i projectes tan necessaris com irrenunciables.


___________________________________________________________


De Josep Piqué i Jose Montilla, francament, no en puc parlar. Se'm fa molt difícil endevinar què pot portar a un ciutadà de Catalunya a votar una força política que no decideix les seves opcions polítiques des de Catalunya sinó des d'on diuen que es creuen els camins. Efectivament, Catalunya depèn, encara avui i per desgràcia, en moltes ocasions de Madrid però tant per tant anem-hi amb idees pròpies, distintes les de cada formació, però nostres i no al dictat d'un fax o d'una trucada des de la capital estatal.

A tot això, l'aposta és clara i ja l'he exposat en l'encapçalament d'aquest escrit. Ara, només queda esperar la decisió sobirana del poble. Vostès diran.

El perquè David (ERC+poble català) ha de vèncer Goliat (Mas+neocons+Lara+ZP+PJ+Conde de Godó+España)

Benvolgut Xavi:

1- perquè una ERC forta impedirà la reedició del tripartit CDC-UDC-PP. 23 anys més de govern de la dreta regionalista significa la desaparició de la Nació catalana.
2- perquè darrera la propaganda convergent s'amaga la trista realitat dels governs convergents: Catalunya va passar de ser la primera autonomia en renda per càpita disponible a ser la sisena!, El català ha anat retrocedint en el seu ús social, la inversió en cultura ha estat insignificant, la red ferroviaria, els ports, els aeroports; les infrastructures en general, ens han posat a la cua d'europa. El pais ha anat enrera, irremisiblement.
3- perquè CiU posa per davant els seus interessos privats als de Catalunya (casos Casinos, Pallarols, Cullell, Roma, Fecsa, conselleries comerç, treball, turisme, Adigsa i el cosí d'en Puig, el 3%, trasvassament de l'ebre...).
El sopar de Mas amb els grans empresaris, comanats per Lara, en el qual el van obligar a viatjar a Madrid a retallar, a traïció, l'estatut, amb la consegüent eufòria de Zapatero, amb qui va pactar la destrossa de l`estatut a canvi de poder per CiU, només aquesta acció anticatalana mereix el rebuig de tots els catalans amb un mínim de consciència. És pot donar el vot a qui ha arruinat el futur de varies generacions de catalans?.
4- UDC, partit que forma part de CiU, forma grup parlamentari amb el PP a Europa. És la dreta pura i dura.
5- CiU representa un retrocés en els avenços socials i la primacia dels interessos privats sobre el bé comú. L'ensenyament, la cultura, la sanitat, les prestacions socials retrocedeixen amb un tripartit CDC-UDC-PP.
6- Mas ( que fins fa poc es deia Arturo i parla espanyol a casa seva), sempre s'ha declarat espanyol i contrari a una Catalunya lliure, en això és clavat a Montilla. CiU és un partit regionalista de dretes.
7- ERC és la única opció nacionalista i progresista no lligada ni a Madrid ni als interessos de les grans empreses. L'única opció del catalans lliures i progressistes.

Sobre la hipocresia del PNB donant suport a Mas...

La gent del PNB la saben molt llarga, per una banda envien Imaz per donar suport a l'estatucidi perpetrat per Mas i ZP i per l'altre, la seva portaveu, declara que ells no voldrien l'estatutet, ni regalat.
L'estatut del Parlament implicava millor finançament i més autogovern, això era un problema pels bascos, els hi hauria tocat rascarse la butxaca. Amb el pacte Mas-ZP van quedar descansats; continurá l'espoli a Catalunya, in eternum.
Només cal llegir aquesta entrevista amb Arzallus:

Entrevista de Toni Strubell a Xabier Arzalluz (molt, molt interessant!)

Heu seguit el procés de l'Estatut català?

Sí, des del primer moment es podria dir. Pere Esteve, amb qui tenia molta amistat, em va trucar per dir que tenia un acord firmat a què havien arribat amb Zapatero i els socialistes. Estava molt content. Però me'l va enviar i me'l vaig mirar. Li vaig dir que si ell i el seu grup creia que Madrid podia acceptar allò, que ho sentia molt perquè podien quedar molt malament. Vaig recomanar-li de liquidar aquell procés i no acceptar el tripartit i posar de debò les condicions per a un acord perquè Zapatero quan va aprovar això no pensava ni de lluny que anava a ser president. Zapatero pensava que l'hauria de complir Rajoy. I és molt fàcil prometre en nom d'altri! Jo li vaig dir, Pere no tindreu ni concert econòmic, ni el terme "Nació" -com caldria- ni la judicatura, ni moltes més coses d'aquell acord que Maragall va acceptar perquè era la seva darrera oportunitat històrica d'arribar a ser President. Zapatero va acceptar també perquè a ell li interessava comptar amb una comunitat autònoma de prestigi per als socialistes, a més enllà de les tres del sud d'Espanya.

Què penseu que ha quedat, doncs, d'aquell acord?

Evidentment, no res. A un amic meu català, economista que viu entre Londres i Barcelona i que es va passar de Convergència a Esquerra fa un cert temps, jo li havia dit que a l'acord famós li anirien tirant aigua fins al punt que no sabrien si era vi negre, rosat o simplement aigua. I al cap de poc em va enviar un missatge dient "ja no hi ha res de vi". I és el que penso que ha passat. I això és, també, el que vol Zapatero per a Euskadi. Ho dic amb tot el meu compromís personal. No sols és que jo analitzi la situació, sinó que sé que l'estratègia de Zapatero i la del PSOE, en aquests dos anys, és d'eliminar Ibarretxe de la vida política i aconseguir d'Imaz i companyia allò mateix que s'ha encolomat a Catalunya

Com veieu el paper d'Esquerra en tot el procés?

Ara hi ha una gran campanya contra Esquerra pel tema de l'Estatut. Els de CiU són despietats en aquest tema. I crec que és molt injust. Esquerra està pel "no" -només faltaria- per la manera que s'han mofat d'ells. Essent aliada ERC de Zapatero, tant a les Corts com al Parlament, és incomprensible i poc ètic que els socialistes hagin pactat pel darrera amb CiU. No s'entén. Els socialistes no han tingut paraula perquè l'actual Estatut no té res a veure amb el que s'havia pactat. Resulta que la financiació de Catalunya era la preocupació més important, i d'això, res de res. Ara els donen un 50% de l'IRPF, quan abans ja tenien un 35% pactat amb Aznar. És un petit pessic més de recaptació que, com a resultat de dos anys de debat sobre l'Estatut, s'ha de veure com un autèntic frau. Jo ho veig així almenys. És una traició que han fet Mas i Zapatero als d'Esquerra. Zapatero els ha fet el salt amb voluntat de liquidar-los políticament, perquè és això el que sens dubte ha pactat amb Mas. Ara estan amb el tema de si el Govern tripartit català ha de seguir o no i si han de fer eleccions. I jo no sé si Maragall es tornarà a presentar, no ho crec. Maragall és una molèstia avui per a Madrid. I Mas i Maragall són incompatibles...

Per què penseu que Zapatero ha deixat ERC a l'estacada?

És evident que a Zapatero li interessa més pactar amb CiU a Madrid que no pas amb ERC. A Carod se'l van carregar pel tema Perpinyà. I jo demano, per què diantre no pot parlar algú amb ETA? Per què no pot un polític negociar una pau per a Catalunya? Jo ho veig del tot lícit. Jo em conec molt bé aquestes campanyes de crucifixió. Jo ja li vaig trucar a Carod i li vaig que d'aquelles en necesitava una dotzena per ser un home. A mi me n'han fet cent mil... Una altra cosa és que el seu partit li hagi fet prou suport, crec jo. Si algú del seu propi partit ha aprofitat per laminar-lo, doncs allò no és un partit.

Com veieu que a ERC les bases demanaven el "no" i la direcció el vot nul...

És una mica xocant. Lògicament penso jo que si és un partit democràtic, ha de seguir l'opinió de la majoria. Si les bases ho volen, s'ha de complir. Una altra cosa és que determinats elements de la cúpula sentin que hi puguin perdre alguna cosa, que els facin fora del Govern, que temin que puguin rebre una castanya electoral i que puguin baixar en nombre de vots. Ara, ja ho veurem si baixen. Jo no ho crec de cap de les maneres. Alguns han apuntat allò de coincidir en el "no" amb el PP; i jo crec que allò és una bajanada que no es mereix ni una resposta. El "no" pot ser per mil raons, i no té res a veure amb el del PP. No n'han de fer cas. Jo si fos d'ERC, votaria amb un "no" rotund.

CiU havia dit que no votaria un estatut amb algunes de les limitacions de l'actual...

Cal demanar qui ha estat el frívol aquí. L'important no sols és el que deia l'acord previ a tot el procés, que s'ha desvirtuat completament, sinó el contingut retallat de l'actual text. És clar sembla que a CiU això se li'n refot, de tota manera no és el seu Estatut. CiU pensa només en el poder, no en l'Estatut, que si porta alguna cosa, millor, però no és allò que compta per a ells. El que conquereix Mas amb aquesta operació és recuperar la Generalitat. Mas pensa que si a les properes eleccions treu la majoria de vots, que presidirà la Generalitat. Aquest és el tracte amb Zapatero, no l'Estatut de Catalunya. I Duran possiblement desitja ser ministre a Madrid. Aquest és el joc dels interessos politics...

http://www.terricabras-filosofia.info/cat/informacio2.asp?ID=13677

Partidaris d'Artur Mas:

El presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha declarado que está "francamente contento" con el resultado del acuerdo entre el Gobierno y CiU sobre el Estatuto de Cataluña "porque los nacionalistas han perdido", ya que no han conseguido ninguna de "las cosas diferenciales que plantearon”.


Por lo que conoce del acuerdo, Ibarra señala que "queda claro que sólo hay una nación: la española, el resto son nacionalidades o regiones", y, en cuanto a la financiación, apunta que tampoco han conseguido un sistema de financiación bilateral, al margen de la LOFCA, "donde ellos cobraban todos los impuestos".
Ibarra recuerda que se sigue manteniendo el sistema multilateral de 2001, que se modifica, como ya se hizo en 2003, y éste es un punto que ya no le preocupa, "porque eso habrá que ir al Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) y allí todos estaremos, hablaremos y todos negociaremos como se reparte el dinero" y añade que en la última negociación sanitaria "todo el mundo ganó".
En cuanto a las repercusiones negativas que el acuerdo de financiación pudiera tener para Extremadura u otras CCAA, Ibarra dice no tener ningún temor a que se produzca "porque hoy todos somos más viejos que hace quince años y más listos". Sobre la creación de una agencia tributaria única para Cataluña, el presidente extremeño entiende que "eso no es así", ya que habrá dos agencias, una que cobrará los impuestos cedidos o propios de Cataluña y otra la estatal "que ha existido, existe y existirá".
Asimismo, respecto a competencias exclusivas exigidas, asegura que las que recoge el acuerdo "están todas dentro de la Constitución", por lo que entiende que los cuatro puntos "más conflictivos" incluidos en la reforma "se han resuelto en contra de las tesis de los nacionalistas".
Por todo ello a la vista de estos puntos se siente "francamente contento" porque después de varios meses de mantener una posición tiene la convicción de haber cumplido con su responsabilidad como dirigente socialista y con su conciencia como ciudadano.
En este sentido, recuerda que en los últimos meses ha "peleado muchísimo" dentro del PSOE y ha tenido "que sufrir incluso que gente de mi partido me llame traidor, como ayer Manuela de Madre, lo que me ha dolido profundamente".
El presidente de la Junta considera que lo que ha peleado él, gente del PSOE y otros ciudadanos españoles "ha servido para que el presidente del Gobierno haya tomado una decisión, en la que habrá valorado todos los componentes, entre ellos lo que piensan los ciudadanos españoles y lo que pensamos algunos dirigentes dentro del PSOE". Por ello pide al PP "que ya anda haciendo declaraciones catastrofistas" que "alguna vez los no nacionalistas tengamos la moral de victoria, que siempre se piensa que los nacionalistas ganan y en esta ocasión han perdido".

Matas, president del PP balear i P.J. Ramirez. director de El Mundo, han declarat que són partidaris que Artur Mas sigui el proper president de la Generalitat...per què deu ser?

Paisatge abans de la batalla.

Benvolgut:
Ara que s'acosta l'hora de temença, ara que els pares de la pàtria et diran: "tu, votant incaut. Tu, dòcil ciutadà. Tu, alienat home del carrer; deixa a la porta tota esperança; teva és la paraula, però no ho són els fets". Ara, doncs, babejarás, poble, en l'apoteosi de la teva inòpia provinciana. Enhorabona i llarga vida al Rey!

"Res, non verba". Fets, no paraules.

Les urnes hauran parlat però les seves paraules seran ofegades en el silenci de les moquetes del poder. Haurás votat que no vols pagar més peatges (per posar-te un exemple) però les moquetes decidirán que sí, que els grans partits viuen dels diners de les entitats financeres, que aquestes ja et compensen colocant els pares de la pàtria en els seus consells d'administració. Tampoc Madrid et tornará els diners, els necessiten per comprar vots al sud. "Mala sort!, ja en parlarem un altre dia...".Què més vols, avariciós ciutadà?. Treu-t´ho del cap, tu no manes. Ni en Mas ni en Montilla, ells es deuen al poder i el poder té un nom: Zapatero (en representació del poder espanyol) i Senyor X. (en representació dels grans empresaris no-nacionalistes). Vota i calla!.

I algú treurá la vella frase: "Quousque tandem,Artur Montillina, abutere patientia nostra?".

Ón és el socialime il.lusionant, l'hereu del republicanisme federal, l'idealista de base llibertària o, fins i tot, cristiana?, enlloc.
Ón és la Convergència que posava Catalunya per damunt dels interessos particulars i els negocis dels vividors, més o menys cristians?,enlloc.

Però tu, ciutadà. Tu, ciutadà sociovergent, l'endemà de les eleccions estaràs eufòric ;La Vanguardia i El Periòdico et dirán que has guanyat,que qui ha perdut són els eixalebrats d'Esquerra Republicana de Catalunya. Però qui haurà perdut ets tu, tu i el teu desgraciat país, mentre, damunt les moquetes (de Madrid i Barcelona), alguns es repartiran càrrecs, oblidaran promeses electorals i nous negocis emprendran el vol.

I d'aqui quatre anys ja et tornarem a avisar, ciutadà exemplar. Visca Catalunya!.

Quico,

Fins i tot ells... ho desitgen!

Company Quico:

Llegia avui a la vesprada "La Razón" - sí, llegeixo "La Razón" doncs m'agrada saber què en pensa el veï antipàtic de les noves flors que tenim al jardí de casa. A la pàgina 21 de l'apartat "España" (y olé) titulen amb lletres grosses, d'aquelles ben xules amb negreta voluminosa, "ERC e ICV defienden reeditar el tripartito". Res més lluny de la realitat: la manipulació periodística de sempre, la imparcialitat del discurs verídic quan toca afavorir l'objectiu final. La formació eco-socialista sí ha afirmat la seva única opció a contemplar. Tant ho ha fet així que el seu eslògan de campanya és "Govern d'Esquerres". Però en el cas d'Esquerra, cap dels seus dirigents ha dit, fins al dia d'avui, res al respecte -temps hi haurà amb l'escrutini fet- i no s'han postulat com a avaladors explícits de la continuitat del tripartit.

La Razón sap perquè ho publica. Un tripartit a Catalunya amb Montilla fet president a l'estil Maragall -o sigui perdent les eleccions- i en mans d'Esquerra seria un puntal de campanya pro-PP de desgast al govern Zapatero des d'aleshores fins a les properes generals on Rajoy es juga definitivament el seu futur polític. Per això, el titular fals. Per això ho desitgen. Més desgovern, més imatge d'anarquia i batibull a una Catalunya d'esquerres són carretades de vots a la Espanya profunda. L'espanyolització de la campanya és la voluntat clara de la línia editorial del diari al que em referia.

No caiguem, doncs, en la trampa. Que Esquerra ho negui, i no com ara, que malgrat no afirmar-ho, tampoc hi diu la contrària. Que no farà President a Montilla i certes en tant que corroboració les paraules més dures del famós devedé: el preu del poder és un país. En aquest cas, un projecte de país. El d'Artur Mas i el nacionalisme responsable. Mantinguem, sigui quin sigui el resultat final, la coherència de proporcionar a la nostra terra gestors independents i sense directrius marcades des de Madrid. Fem, per tant, que Catalunya decideixi quina Catalunya vol ser, i no s'entregui, com un mort que va i torna, al trist paper d'arma política incendiària carregant les rotatives estatals patrocinades pels uns i pels altres.

__________________________________________________________________

Perquè de tots els possibles futurs desenllaços que ens presentes més avall, amic Quico, no n'hi ha ni un que vegi clar que és beneficiós per Catalunya? A dia d'avui, només un govern en minoria de CiU sembla la solució menys dolenta. Consellers d'un sol color però lleis necessitades d'unions entre diputats.

Significa això, company, que realment existeixen cinc (o sis!) Catalunyes impossibles de casar? I que simplement conviuen en certa pau i harmonia perquè cada matí hi ha pà calent al forn; perquè, vet aquí si és senzill tot plegat, amb els estalvis ens sobra caleruca per tal que la nena m'estudiï a la universitat...

La cantarella sociolaravergent del desgovern d'ERC, ja cansa.

Benvolgut Xavi:
Que ERC fa nosa, perquè no es ven, ho sap tothom. Un partit que no està a les ordres de Madrid ni es reuneix a sopar amb Lara i els seus empresaris "catalanistes" per ser obligat a anar a la Moncloa a claudicar i vendre el pais, un partit lliure, com ERC, fa por (la por és la mare de les traïcions monclovites).
Cal trinxar-lo.
Que si manca de responsabilitat, que si falta de cultura de govern...de què parleu?, del Carmel, responsabilitat de CiU i PSC?, de Renfe i aeroport de Barcelona (PSOE)?, de la vaga de metges(PSOE)?, del 3%, que és el 20%, cosa de Maragall i CiU?, de les qüotes dels militants quan UDC está als tribunals pels casos Treball, Comerç i Turisme? (per no parlar dels famosos "donatius anònims"?. De què parleu?.

La Santa Alianza: CiU-PSOE-grans empresaris, no és en benefici de Catalunya, ans el contrari, és la plasmació de la victòria d'Espanya i el gran capital sobre la nació i el poble català.

Quina explicació li doneu a que la espanyolíssima i conservadora La Vanguardia dediqui, cada dia, tres planes senceres lloant Mas i Duran i un octau de plana desinformant sobre ERC?.
Té alguna relació amb la concessió convergent de la Td8 al Conde de Godó?, o amb que el 10 % del tiratge del diari en espanyol el comprava el govern Pujol (el mateix que només comprava 176 exemplars de l'edició en català de El Periódico)?. El señor Conde no perdona a ERC que Bargalló acabés amb aquesta ignominia i repartis les subvencions de manera objectiva i sense discriminar el català.

Amb CiU ha desaparegut la cançó catalana, la cultura ha estat un objectiu marginal, el català ha retrocedit socialment, hem passat de ser la primera comunitat en renda per cápita a ser la sisena!. Quin motiu hi ha per dir que CiU és Catalunya?, si estimem Catalunya, cap.

El pacte Mas-Zapatero es va acomplint. Els pagaments de ZP a Mas, en recompensa d'haver acceptat deixar en res l'estatut del Parlament, es van visualitzant: expulsió d'ERC del govern, defenestració de Maragall, suport a uns pressupostos de l'Estat lessius per Catalunya...i ara, la cirereta,govern de CiU en minoria amb els vots del PSC i tutelat per Madrid. Dit el dit, podem concloure: això és bon govern?, això és estimar Catalunya?. Jo diria que no.

El meu homenatge al 16% de patriotes catalans que donaran suport a la Catalunya del progrés i la dignitat, la Catalunya d'ERC; homenatge que em faig extensiu a mi mateix. Bon dia, Xavi.

¡Trata de arrancarlos, Pepe!

Company Quico: hem passat l'equador de la rutinària i empalagosa campanya actual. Despatxats la primera setmana, el debat a cinc a TV3 i l'escampada de propostes inicials sobre la taula, entrem en la recta final de la cursa electoral. L'escenari, però, és desolador pels qui creuen que en les eleccions nacionals hi ha molta més condicions atractives que les generals o, posem per cas, les extremenyes, doncs la bipolarització és més que evident. Però és una bipolarització relativa, que disposa d'una de les parts amb múltiples cares. CiU ha apostat fort i ha decidit fer una campanya agressiva, deixant clar que el PP no existeix a l'hora de formar govern i collant al màxim les formacions del tripartit -dues de les quals serien la possible sortida a fer Artur Mas president mitjançant un pacte. CiU, és evident, se la ha jugada a tot o res. Per contra, les forces autoanomenades d'esquerra, al veure la contundència de la federació nacionalista, han optat per deixar de banda llurs disputes, deixar de disputar-se el vot de centre-esquerra i cercar en la rèplica a les posicions de CiU el seu princial eix de campanya.

Arribats a aquest punt, amb totes les enquestes (amb més o menys caràcter definitiu) donant com a guanyador a Mas, l'únic que pot fer rebifar la insulsa campanya és un cop de timó socialista i més concretament del seu presidenciable. Al meu entendre, el PSC va fer una clara aposta amb Montilla per motivar l'electorat del cinturó de Barcelona que sí és rotundament fidel a les estatals; i que pel que sembla no té pensat anar a votar en massa, com és costum, a les autonòmiques. Montilla -i Zaragoza i companyia- s'haurien de centrar en arrencar aquest vot (del sofà de casa) o, per contra, tot el peix està venut i podríem passar directament a treure'ns les caretes i que Esquerra i Iniciativa facin president a un altre derrotat o deixin governar, encara que sigui en minoria, al guanyador de les eleccions. Montilla ha de fer de Montilla per mesurar el pes real del vot espanyolista i alhora progre a Catalunya. Després de giravolts amb l'idioma dels debats i altres intents amb la boca petita, hauria de deixar clar que ell és qui representa una Catalunya entesa com a ens regional d'un Estat que el seu partit domina. L'home que després de ser el candidat més votat com a cap de llista a les generals va entonar cofoi aquell "Viva Espanya" en plena celebració, hauria de tirar pel dret. Al capdavall, Obiols és història ja llunyana i Maragall un jubilat polític. A més, faria l'enorme favor al país de situar de bell nou l'eix nacionalista-estatalista per sobre de l'inconsistent esquerra-dreta en un territori amb les particularitats del Principat de Catalunya. I que ningú faci teatre, tot acceptant que guanyi el millor. Tot respectant, d'una vegada per totes, del poble la seva decisió.


Mas i Montilla: si guanyen, perden...i si perden, també perden.

Benvolgut Xavi:
Que jo ja t´ho dic sempre, Xavi; si en comptes del Mas et presentessin a tu, i jo et fes de Madí, les coses serien diferents. Com a mínim no hauriem fet el famós DVD i n´hauriem repartit un altre, titolat: "Les 100 millors balades del món mundial". Com a mínim hauriem fet amics@amigues. Bromes a part...
L'estratègia Madí-Mas em fa pensar molt amb la d´aquell ciclista que comença a sprintar, al crit de "paso al campeón", dos kilometres abans d'arribar a la meta. Quan manquen cinc-cent metres per l'arribada está desfondat, ja l'han atrapat i la cosa acaba amb una photo finish.
T'aviso que qui guanyi perderá i qui perdi també perderá. Mas i Montilla ho tenen complicadíssim, guanyi qui guanyi.

Examinem-ho per partits.

PSC- Ho tenen malament, facin el que facin:
Tripartit. Gobernar amb ERC significa activar la caverna nacionalista espanyola contra Zapatero. No es pot defensar Catalunya i Zapatero al mateix temps. Qualsevol avanç català será utilitzat per massacrar al PSOE. Qualsevol claudicació del PSC davant el PSOE será entès a Catalunya com una claudicació. El PSC no té sortida, no es poden servir dos senyors al mateix temps.
Sociovergència. Això seria el suicidi del PSC. Els programes són diferents; té res a veure l'Iceta amb en Duran?. Com explicar a les bases (que no són funcionaries), que han de votar un president de la dreta catalana?. Per altre banda, ERC,PP i ICV disfrutarien d'allò més fent oposició a aquesta coal.lició tan contranatura.

CIU -
Pacte amb el PP. Ho tindran molt dificil per explicar-ho. El PP no donará els vots gratis (en cas que sumin, clar). T'imagines al Garcia Albiol conseller de governació amb Mas president?, no, oi?
CiU-ERC. També és molt dificil. A les bases d'ERC els hi fa molt poca gràcia, sobretot després del DVD i els constants atacs de CiU a aquesta formació. No oblidem tampoc, que Duran a dit per activa i per passiva que no vol governar amb ERC ("l'unic principi d'ERC és no tenir principis"-Duran Lleida dixit). ERC té el record que el suport de Barrera a Pujol gairebé li va costar la seva desaparició en la decada dels 80.
CiU-PSC- ja hem explicat abans que és una coal.lició desitjada a Madrid, però inviable desde la óptica catalana.

ERC- El sentiment d'equidistància entre les bases és totalment real, no és cap teatre. No els hi agrada ni pactar amb Mas ni amb Montilla.
ERC-CiU. Té els inconvenients que abans hem dit. És un pacte molt dificil.
Tripartit. Té l'avantantatge que un conseller primer d'ERC, jugant bé les cartes, agafaria el protagonisme que Montilla no és capaç de tenir.
Ara bé, la postura dÉRC ha de ser demanar la presidència per en Carod, si s´ha d´anar a l´oposició si va. Només es pactaria a canvi de conselleries molt importants, tenin en compte que la legislatura seria complicada, caldria agafar-se les coses amb calma, fer la feina ben feta, i deixar que Montilla, Castells i companyia es barallessin amb Madrid per desplegar l 'estatut indesplegable. Ells són responsables del mini-estatut, doncs que siguin ells els qui treguin les castanyes del foc. ERC s´hauria de preparar, tranquilament, per fer el gran salt la propera legislatura.
El PP no té res a perdre i pot jugar fort amb CiU. ICV no és res sense el PSC.

L'analisi definitiu sobre el debat.

Benvolgut company Xavi:

Diuen que del porc s'en aprofita tot, cosa que no podem dir del debat d'ahir. Mes aviat vas ser un debat que rapejava; el millor era la cua, els darrers deu minuts.
En Mas va començar contundent i segur d'ell mateix (de vegades no s'en adona que té els peus de fang...i aquests dies xafagueja bastant). Les rèpliques de l'ex-tripartit no van ser res de l'altre món: que si hem fet això, que si hem fet allò. En Mas (i una mica Piqué) dient que tot era una merda, els altres que no n'hi ha per tant...en fi, tot previsible i més aviat avorrit.

Arriba una segona fase, també avorrida. Mas donará xecs i altres galindaines, Montilla sonotones i no recordo què més, Piqué no donará res (perquè res té per donar), en Saura ens regala amb el discurset de la nova cultura de l'aïgua i de que fará 40.000 pisos (cony, això dels pisos ja cansa!, sempre igual, no maneu vosaltres, polítics?, dons feu-los collons!, homeperdéu!), en Carod s´en va pels "cerros de Úbeda" i fa una excursioneta filo-liberal, que no m´agrada gens...cuidadín, cuidadín, que si vas per aquest camí et deixaré de votar, Josep Lluís.

En Cuní fa la pregunta clau: "i això com es paga"?.

Els màxims responsables de l'estatucidi (Mas, Montilla,Saura), diuen que amb els recursos que vindran amb el meravellós nou estatut que ens han endinyat. En Piqué, els talla i els hi diu que a quant puja el maná aquest?...i els hi vé a dir que deixin de fer volar coloms, que el finançament a quedat com era i que ni el mateix Zapatero té la resposta. Els del Sí intenten replicar, però no s'en surten. Això dels nous recursos és com el misteri de la Santíssima Trinitat, un misteri inescrutable!. En Carod perd una oportunitat d'or de desenmascarar el bluf del nou estatut i del seu finançament, però falla. Sembla que, per supèrbia(?), no vulgui reconèixer que les bases que van impulsar el No, tenien raó. Amb això falla molt, ell és un instrument d'ERC, no és, per si mateix, un fi ni un objectiu polític.

La cosa s'embolica cap al final. En Piqué està brillantíssim, un gran actor, ideal pel cine francès!. Aquest home valdria si no estigués en el lloc equivocat. Ell dona el senyal de sortida. Que deixin anar els gossos (amb perdó) i que trisqui la guineu. Els rivals d´en Mas, que ja s´han cansat de la seva supèrbia, mala educació i prepotència treuen el Sant Cristo gros. Piqué li retreu la seva supèrbia i deshonestetat al no reconèixer que va ser conseller en cap gràcies als vots del PP. Montilla li diu que és un gestor péssim, que ningú creu la seva paraula i tot allò del notari i li etziva les reunions del 2003, al coto de Doñana, amb la cúpula del PP. Saura li tira en cara que no accepti l´estatut a l'hora de legitimar els governs de coalició. Carod li fa una finta defensant que els cognoms i l´origen dels candidats no els inhabiliten per ser presidents de Catalunya, (amb això guanya molts vots a l'àrea metropolitana).

En Mas es va enxiquint, enxiquint...i queda una pregunta a l'aire: amb qui pensa governar aquest home si ha dinamitat tots els ponts?. I també queda un dubte: qui és el pastanaga que va nomenar Madí cap de campanya?

(després explicaré amb qui ha de pactar tothom i què han de fer tots).

Company Quico: estic d'acord amb tu en la valoració tan rica -al final et creuré pro-capitalisme- en originalitat. Fou un debat gamba, si em permets seguir el joc de paraules. I és que en vàrem poder aprofitar mínimament el cos, i del cap, de l'inici, tan sols una xuclada.

De bell antuvi es va establir una monotonia que era de preveure: els líders dels grups del tripartit justificant llur acció (?) de govern (?) i Piqué i sobretot Mas recollint el guant per disposar-se a enumerar fil per randa la llarga llista de despròposits d'uns i altres en conjunt. Tot plegat, amb la sentència definitiva pel que fa a evidència en paraules d'Artur Mas: "Si tot ha anat tan bé com ens volen fer creure, diguin-me perquè som avui aquí només tres anys després i al meu davant hi ha el senyor Montilla i no qui fou escollit president de la Generalitat". Coses veredes...

A continuació, temps pels minutos musicales. Vull dir espai per l'explicació de les propostes i promeses electorals de tots els partits. A destacar, l'aportació serena de Carod-Rovira al reclamar la unió dels partits en la defensa dels grans pactes nacionals a Madrid. A banda d'això, pa per les oques, doncs d'aquestes eleccions és més que probable que no surti un guanyador que pugui governar sense lligams ni hipoteques. És per això que, donat el cas, tanta promesa electoral seria irrealitzable ja que haurien de pasar per l'embut de, per exemple, un Tinell II.

I arribats en el punt dels possibles pactes post-electorals tot Catalunya va poder veure escenificada la realitat que s'amaga rere el teló de la campanya. Mas contra tots. Tots contra CiU. Ni l'expert però a la vegada soporífer Cuní va donar l'abast. Piqué fent-se l'ofès per la promesa davant notari de no pactar amb ells (mira't les hemeroteques, admirat Josep, i potser entrendràs força més coses); Carod, fins al moment serè i reflexiu, s'esbalota treient-se la careta i atacant a Mas en un exercici demagògic de cognoms autòctons i castellans, fent evident un cop més que l'equidistància és una quimera enganya-electors; Saura sumant-se a la festa doncs sembla comodíssim en el doble paper que s'ha auto-atorgat en política: ser la crossa oficial socialista i fustigador principal de la nova Convergència; mentre, Montilla posava Doñana al mapa, s'enderiava en gestions alienes -que hay de la OPA, amigo Pepe?- i es presentava com a home clau (ha, ha) de l'aprovació final de l'Estatut.

Vista l'escomesa multilateral, Artur Mas no canvià de cara. A aquestes alçades de la seva carrera política es ben conscient que, com a bon corredor de fons que és, abans del darrer canvi de ritme la totalitat dels seus adversaris procuren fer-li la travenqueta. Cap d'ells, però, en el debat de divendres, trobà en els seus desesperats intents el cos de Mas que, impietós i confiat, restava sense immutar-se. És temps d'espera. El debat ho escenificà. Les cartes -més que marcades- a sobre la taula: o Artur Mas o els altres. O un govern fort de CiU per reeixir un país amb les institucions esquilades o seguir vivint en el més lamentable desgovern que ha conegut la Catalunya democràtica. Vostès veuran...

Per cert, amic Quico, aquesta me la hauries d'explicar. Vaig veure Carod-Rovira vestint arguments liberals amb gran alegria disfressat de Rousseau contemporani o estava somiant? És que al veure-ho em vaig fregar els ulls una bona estona i a continuació vaig mirar per la finestra: la lluna seguia al mateix lloc i el cap de Begur quiet, immòbil, em picava l'ullet mentre de fons sentia el candidat d'Esquerra rebre amb satisfacció la invitació de Piqué: "Benvingut al club!!". El que s'ha de dir, eh, per buscar el centre. No t'enfadis però per un moment vaig recordar un altre viatge al centre, d'un altre polític amb bigotet. Ja ho diuen: els extrems es toquen...

Campanya?Ens han trencat les ulleres i ara ens regalen l'estoig!.

Ja veus Xavi, volem comentar la campanya i no podem. Quins fets passen que siguin remarcables?, cap ni un!. Tot és un festival de incongruències i banalitats provincianes.

Qui són els responsables de tanta estulticia?: els politics i els votants que els elegeixen.
Qué está passant?, doncs que tenim un pais inexistent, sense fibra, ni consciència ni dignitat.
Els polítics, en teoria, serveixen per analitzar els problemes i trobar-hi solucions. En el nostre cas els polítics són el problema, per si mateixos. Són com la plaga dels musclos cebra, tot ho omplen i...és que ni són comestibles!.

Els catalans estem venuts. Éns han trencat les ulleres (l'estatut,el finançament, un projecte nacional de futur...) i ara diuen, els mateixos que han fet la destrossa, que ens regalaran un magnific estoig per les ulleres difuntes. El Mas l'ofereix de color blau, el Montilla vermell i el Saura una gamuseta sostenible per netejar uns vidres inexistents (aplaudiments).

En Carod es sap afeitar amb ulleres posades (com podeu comprobar en els cartells), sap que, sense ulleres, a Madrid l'afeitarien ben afeitat, com han fet amb l'estatut. I, oh paradoxes!, en Carod será castigat per no deixar que ens afeitin i en canvi els qui ens han deixat afeitar seran premiats pel votants. Com ho podem entendre?, hi ha explicació plausible?, doncs sí, ara us ho explico:

Primer problema, els votants són imputables del delicte?. Diguem que no tenen gaire criteri per culpa de la manipulació conxorxada pels poders econòmics en connivència amb els partits majoritaris i els mitjans de comunicació.

Els titulars de La Vanguardia, El Periódico, TV3....haurien de ser: "catalans us han trencat les ulleres", però no, ells ho presenten, a tota portada, així: "catalans, el candidat tal us regala un estoig per les ulleres". Clar, el poble content discutint sobre cortines de fum:estoitxos per les a-ulleres, sonotones regalats, llibres gratis, xecs familiars que no es podran pagar... quan el problema real se li amaga. Això és, en esència, la sociovergència. Anar reculant mentre ens vènen que anem avançant. I és que ni es compleix l'estatutet!, enguany cinc punts menys d´inversió del que, en teoria, diu l'estatut Mas-ZP. Això sí, en Duran dona suport gratis als pressupostos del Psoe a canvi d´una comissió bilateral que mirará de decidir com es calculen les inversions...i tal dia fará un any.

La cosa está fatal!.

El problema, amic Quico, rau en que per primera vegada a la història democràtica de Catalunya tot està més que parlat, analitzat i exposat des de tots els àmbits. I això és així, principalment, perquè per primera vegada la oposició és favorita clara a les enquestes i els partits del govern, per culpa de la inoperància i el fràcas del seu experiment a tres bandes, surten malparats en la opinió pública. Amb tot, estic d'acord avui amb la columna a La Vanguardia del polèmic Trallero: no es pot vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo i bé faria el moviment de base convergent de no afluixar en l'activitat de campanya doncs sempre ha estat clau a l'hora d'obtenir bons resultats.

Esquerra, ja sigui per aquest complot estratosfèric-mediàtic que ens proposes, ja sigui per intentar revendre (reescalfada al microones com una croqueta d'abans d'ahir) la idea de l'equidistància, no està tenint un paper actiu i decidit en aquesta cursa electoral. I no el té bàsicament perquè està fora de joc. La bipolarització és un fet i només IC-V sembla salvar-se. És CiU o la resta. I no perquè ho digui jo, sinó perquè ens hi ha portat tanta festa i desgovern. Però l'arribada a aquest punt, al punt de conscienciació de l'electorat d'haver de triar (hom menys els electors més implicats de PP, ERC i ICV) entre el model de país de CiU-Mas o el del PSC-Montilla, molt hauria de fer rumiar els quadres independentistes. En tres anys (només!) han passat de ser claus i respirar uns aires de creixença espectaculars, a veure-les venir, sense discurs (se'l van deixar al Tinell) i sense més producte a l'aparador que una gestió de govern nefasta. I tot això, deixant a banda que pot tornar a ser clau, però sense la mateixa força, ni -el que és pitjor- esperança en el futur.

Tot i així, i l'estancament de propostes i l'absència de debat polític en que coincidim, no podem obviar que aquest vespre tindrem debat amb els 5 candidats dels grups parlamentaris actuals a la televisió del país (i del Barça, he, he). Un punt clau en el calendari de tota campanya, un stop and go decisiu per encarar la recta final de l'espectacle. Et proposo el següent: parlem-ne dilluns. I fem-ho destriant qui ens va semblar més convincent i triomfant, així com el principal malparat. Veient avui la entrevista de Cuní a Mas, i esperant el paper de Piqué i sobretot de Carod-Rovira, n'estic segur que el líder convergent reafirmarà la sensació de favorit. No per res, sinó perquè és un home conscient de trobar-se davant la oportunitat de la seva vida: encapçalar el progrés del país per l'espai d'una generació. I havent estat digne cap d'oposició i polític fet a si mateix, estic segur que s'implicarà com cap altre. Sobretot veient que el seu màxim rival és capaç d'aixecar-se d'una entrevista titllant de sectari a un entrevistador que, deixe'm-ho escrit, ha estat igual d'incisiu amb la resta de candidats. Que el perdó de Margaret Tatcher ens proteigeixi!